Parlem de formació contínua amb Montse Fillat i Mercè Folguera.
Descarga y escucha en cualquier lugar
Descarga tus episodios favoritos y disfrútalos, ¡dondequiera que estés! Regístrate o inicia sesión ahora para acceder a la escucha sin conexión.
Descripción
En aquest pòdcast escoltareu com totes dues professionals van tenir una vocació clara i de ben petites. La Montse Fillat, “Montsín”, des de ben joveneta tenia clara la seua vocació....
mostra másLa Montsín va lluitar, com a pionera, perquè la infermera -en aquella època eren totes dones- no paressin d’estudiar, que calia formació continuada. Reconeix que aquesta idea la tenia des dels inicis, concebent-la com una cosa natural, sense gaire premeditació. Sense formació continuada no es forja un bon professional. Calia lluitar perquè la formació les acompanyés. Recorda Montsín que va començar a treballar de nit i que al cap de poc es va produir un canvi important: l’arribada del doctor Pomés. Per a ella va ser un punt d’inflexió molt gran: li va dipositar la confiança i la va anomenar adjunta d’infermeria. Juntament amb la Montse Viladrosa i la Pilar Lai van fer un tàndem potent. Un dels principals esculls que es van trobar va ser la falta de professionals veritablement preparats: s’havia tancat l’escola d’infermeria i l’hospital es basava en les estudiants, hi havia molt poques professionals titulades. La seua companya Pilar Lai, infermera adjunta de formació, va fer gestions perquè -a través de l’INEM- les auxiliars d’infermeria es poguessin treure el títol de FP1, cosa que van aconseguir la majoria. Aquest fet va obrir la porta a la formació continuada, que la Montsín considerava essencial. Tant, que el 1995 va aconseguir per oposició la plaça d’infermera de formació continuada. A partir d’aquí va començar un camí llarg. La Mercè explica que va costar molt que elles mateixes s’ho creguessin, aquesta professionalització. Eren ATS, després diplomades, després graduades i fins a l’actualitat, on ja poden accedir al màster i al doctorat. “Una evolució que mai ens haguéssim imaginat que fos possible. Gràcies a les impulsores i pioneres de la formació continuada, com la Montsín, ho hem assolit”, afirma Folguera. La Mercè és adjunta d’infermeria de l’Hospital Universitari de Santa Maria i també exerceix de professora a la UdL. Transmet al seu alumnat la necessitat de sempre estar al dia i no quedar-se mai enrere. Fillat recorda que quan estudiava el règim horari era totalment diferent a l’actual, amb 14 hores diàries, entre feina i formació i pocs dies de vacances. La Mercè i la Montsín van coincidir a l’hospital treballant plegades i totes dues coincideixen en el fet que s’han enriquit mútuament. Totes dues expliquen que molts aspectes de la seva professió s’aprenen al costat del malalt -el tracte humà i proper- i al costat d’algú que tingui més experiència. “Entendre els silencis, entendre quan convé una paraula i també entendre quan és necessari un cert distanciament”, diu la Montsín. Això s’aprèn a base de dies i de tracte amb la persona malalta i el personal que l’atén al seu costat. Totes dues professionals coincideixen a dir que els avantatges que els residents escullin l’Hospital de Santa Maria, que és de petites dimensions, té molt a veure amb la proximitat, amb la familiaritat, l’accessibilitat, que sempre han estat presents. Les relacions entre metges, infermers i estudiants és poc jeràrquica i això facilita que el flux d’informació sigui constant i profitós... i això ja s’ho diuen entre ells, els estudiants.
Información
Autor | MCB |
Organización | Con B de Salud |
Página web | - |
Etiquetas |
Copyright 2024 - Spreaker Inc. an iHeartMedia Company
Comentarios