Al primer capítol de la carta als Corintis, Déu ens mostra la  benedicció que hi ha darrere del patiment. No ens agrada patir, però el patiment és habitual a cadascun de nosaltres. Però ens podem preguntar: Per què Déu permet que patim?
Entenem que el pecat va entrar al món a causa de la decisió de l'home. I pel pecat va venir la maledicció. En aquest sentit, entenem que hi ha patiment i mort en aquest món malgrat la bondat de Déu. Però, per què Déu permetria que els qui vivim la vida cristiana patim? De vegades fins i tot tenim la sensació que patim més que els altres.
Quina benedicció secreta pot estar amagada en situacions de patiment? Pau escriu això als corintis: “Beneït sigui Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, Pare que és tot compassió i Déu que és tot consol. Ell ens conforta enmig de totes les nostres dificultats, a fi que nosaltres sapiguem confortar els qui passen qualsevol aflicció, gràcies al fet que nosaltres mateixos hem experimentat el consol de Déu. Perquè, si bé els sofriments de Crist ens omplen a vessar, també és cert que ens omple a vessar la consolació per mitjà de Crist. Si passem alguna aflicció és perquè redundi en benefici vostre i en la vostra salvació, i si som consolats és perquè redundi en la vostra consolació, que fa créixer la paciència per a suportar aquestes mateixes afliccions que nosaltres patim.” 2 Cor. 1.3-6*.
Aquest text ens assegura que quan patim, Déu és amb nosaltres. Ens porta a entendre que Déu permet que patim perquè en puguem experimentar la consolació. Així, quan algú al nostre abast passi per una situació similar, podrem consolar-los amb la mateixa consolació amb què Déu ens ha consolat a nosaltres.
Pau havia patit (i havia causat patiment); podríem dir que era un expert en la matèria. A cada aflicció, havia experimentat la consolació de Déu, i aquí està animant els corintis a practicar una dinàmica de consol, experimentant la consolació i consolant. Així com Déu ens consola en l'aflicció, Déu espera que consolem els altres en la seva aflicció.
En el moment de l'aflicció, és difícil parar a analitzar com estem sent consolats per Déu directament i per altres. A la Bíblia se'ns presenta a l'Esperit Sant com El Consolador. Si podem ser capaços de parar i notar la consolació que experimentem en els moments difícils començarem a experimentar el cicle de la consolació. El primer pas és apreciar conscientment com som consolats. Després, quan arribi el moment en què un altre estigui passant per un moment difícil, podrem demanar a Déu que siguem savis i sensibles a la situació, per comportar-nos de manera que l'altra persona pugui sentir el suport i la consolació. Notem que no es tracta d'irrompre per explicar la nostra situació personal. Moltes vegades fem això, i sense adonar-nos-en, estem desviant l'atenció cap a nosaltres. Aquesta no és la idea de consolació que Déu vol comunicar, però és allò que ens resulta més fàcil. Déu veu, escolta, i en saviesa conforta. Nosaltres, imitant Déu, podem practicar el mateix: observar, escoltar i oferir la saviesa de la Paraula de Déu.
En quines situacions difícils t'hi has vist involucrat? De vegades volem oblidar-les, però és bo de recordar-les. Fes un esforç que val la pena; analitza les teves situacions d'aflicció o patiment per notar les maneres en què el Senyor t'ha mostrat la seva presència i la manera com altres t'han estat de consol. Recordes com et va consolar el Senyor? Recordes de quina manera et vas sentir animar o consolat? T'animo a començar aquest cicle i practicar la consolació a la teva vida diària, i veuràs el que Déu fa en tu i per tu.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana