Al cor de la carta als Gàlates, Pau presenta una al·legoria que captura l'essència del missatge de Gàlates.
Déu havia fet pacte amb Abraham al desert. Al capítol 3 de Gàlates llegim com Abraham havia mostrat la seva fe en Déu, confirmant que la justícia d'Abraham era per la fe, i no per les obres. Abraham havia rebut la promesa que ell i Sara tindrien un fill, a través del qual vindria el Salvador. Mentre esperaven, es van desesperar, i pensant que potser no havien d'interpretar la promesa de Déu literalment, van decidir que Abraham tingués un fill amb Agar, l’esclava de Sara. Així, Abraham va tenir un fill amb Agar, i el va anomenar Ismael. Agar, veient-se la mare de l'hereu d'Abraham, va començar a menysprear la Sara, la seva senyora. Va ser així que Agar va ser enviada lluny. Però Déu va atendre la pregària d'Agar, i aquesta va tornar i va virus amb ells, i va donar a llum Ismael. Passats uns anys, Déu va fer que Sara concebés un fill d'Abraham, Isaac, el fill de la promesa. Aquest petit va arribar al món quan Ismael ja tenia uns 13 anys. De cop, Agar i Ismael, van passar a un segon pla, ja que quedava clar que Isaac era en realitat aquell fill promès. Tanmateix, llegim a Gènesi 21 que Ismael, el germà gran, en anar creixent Isaac, contínuament es ficava amb ell i es burlava. Sara patia veient la situació, i va demanar que Abraham enviés Ismael i Agar lluny d'allà. A Abraham no li semblava bé aquesta acció, però consultant amb Déu sobre l'assumpte, Déu li va donar pau que Ell mateix cuidaria Agar i Ismael, i que així protegiria Isaac, el fill de la promesa.
Molts segles més tard, en aquesta carta de Pau als Gàlates trobem una al·legoria que ens crida l'atenció. Pau, en explicar que la ciutadania que importa és la celestial, ens presenta una al·legoria basada en aquesta història. Llegim a Gàlates 4:21 'Els qui voleu estar sota la Llei, digueu-me: que no escolteu la Llei? Perquè allí hi ha escrit que Abraham tingué dos fills, l’un de l’esclava i l’altre de la dona lliure. Però el de l’esclava va néixer per decisió humana, i el de la lliure, en virtut de la promesa. Tot això és al·legòric. De fet, aquestes dones representen dues aliances: l’una, representada per Agar, s’origina en la muntanya del Sinaí, i dóna fills esclaus. Precisament, Agar, la muntanya del Sinaí, és a l’Aràbia, i correspon a la Jerusalem actual, atès que és esclava juntament amb els seus fills. En canvi, la Jerusalem de dalt és lliure, i aquesta és la nostra mare; perquè diu l’Escriptura: “Alegra’t, estèril, tu que no dónes a llum, esclata de joia i crida, tu que no coneixes els dolors del part; perquè són més els fills de l’abandonada que no pas els de la que té marit.” Vosaltres, doncs, germans, a la manera d’Isaac, sou fills de la promesa. Però, igualment com llavors, el nascut per decisió de l’home perseguia el nascut segons l’Esperit, així mateix passa ara. Però, què hi diu l’Escriptura? “Treu fora l’esclava amb el seu fill: perquè el fill de l’esclava no compartirà l’herència amb el fill de la lliure.” 'GÀLATES 4:21-30*.
En aquesta al·legoria, el poble ètnic dels jueus ve representat, no per Isaac, el fill de la promesa, sinó per Ismael, el fill d'Agar, l’esclava. Aquest era fill a la carn, nascut de l'esclava. Així el poble jueu que havia rebutjat Jesús, el poble que habitava la zona de Jerusalem en aquest moment, a la muntanya Sinaí, era el fill de l'esclava, mentre que tots els que hem cregut en Crist i hem estat nascuts de nou a l'Esperit, estem representats a l'al·legoria per Isaac, el fill de la lliure. Per a nosaltres, com per a Isaac, és la promesa. Nosaltres, com Isaac, podem confiar que res ni ningú ens podrà privar del que Déu ens ha concedit. Els que qüestionaven la promesa als creients no tenien esperança de victòria. Déu sempre ha protegit els seus.
En continuar llegint les altres cartes de Pau als creients, descansem en la certesa que la Jerusalem de dalt ens espera, i ara ja podem gaudir de la llibertat que Crist ha proveït, vivint en l'Esperit.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana