“Has de tenir fe,” hem sentit a dir. Ho canten cantants populars, ho veiem afirmat al cinema, i ho rebem del consell dels nostres amics i coneguts. Però, què és la fe?
La Reial Acadèmia de la Llengua  té diverses definicions, entre les quals les següents: "Confiança, bon concepte que es té d'algú o alguna cosa""Creença que es dóna a alguna cosa per l'autoritat de qui ho diu o per la fama pública."“Seguretat, asseveració que alguna cosa és certa.” Pel que fa a la religió, diu: “virtut teològica que consisteix en l'assentiment a la revelació de Déu, proposada per l’Església".
Aquesta darrera definició no em convenç, ja que proposa que és assentir la revelació de Déu, és a dir, la Seva Paraula, però proposada per l'Església amb majúscula, referint-se a una institució humana. Dona a entendre que la fe cristiana és assentir allò que un grup de persones ha determinat que és la revelació de Déu. Prefereixo adherir-me a la idea que la revelació de Déu ha estat proposada directament per Déu.
Més que totes aquestes definicions, em quedo amb la definició donada a Hebreus 11: “És, doncs, la fe la certesa del que s'espera, la convicció del que no es veu”.
Aquí ens diu que la fe és una certesa. Això coincideix amb la definició anterior de confiança, seguretat, asseveració que alguna cosa és certa. Quan algú diu que té fe al metge, està acceptant la seva autoritat en el seu camp i està dipositant la seva confiança en el metge per a tractament.
Notem que és una confiança en una cosa que s'espera. És a dir, que encara no ho tens, o almenys no ho tens plenament. Quan un treballa, poques vegades cobra abans de començar; normalment ho fa per fe, basat en la certesa que al final del mes, se't pagarà per la feina feta. Pràcticament, podem dir que tots vivim dipositant la nostra fe en alguna cosa o algú. Cada cop que seiem, estem exercitant fe a la cadira que ens sostindrà. Normalment no dubtem de si ens podrà sostenir o si caurem en asseure'ns. Podríem afirmar que estem demostrant fe constantment.
La segona part de la definició afirma que la fe és una convicció, convicció del que no es veu. Les conviccions que tenim condicionen el nostre comportament. Si estem convençuts que l'aire que respirem és sa i no correm perill en inhalar-lo, ho farem de manera oberta i segura. Si en dubtem, ens protegirem per no inhalar allò que ens pot malmetre. Si no estem convençuts de l'honestedat d'una persona, no deixarem res de valor a càrrec seu. La fe és una convicció en una cosa que no es veu, o no es veu encara, i que ens porta a actuar de manera o altra.
El capítol 11 d'hebreus recull el testimoniatge de persones al llarg de la història que per la seva fe van actuar de manera heroica.
Tenien aquests molta fe? Als evangelis Jesús afirmava: ”si tinguéssiu fe com un gra de mostassa, direu a aquesta muntanya: Passa't d'aquí allà, i es passarà; i res no us serà impossible” (Mateu 17:20).
Potser la qüestió no és la quantitat de fe sinó l'objecte de la fe. Fe en qui? Fe en què?
Hebreus 11:3* afirma: “Per la fe comprenem que l’univers fou creat per la paraula de Déu, de manera que això que veiem no ha estat fet per una causa visible”.
En primer lloc, aquests herois, com nosaltres, podien descansar segurs en la certesa i la convicció que l'univers en què vivim va ser fet del que no es veia, per la paraula directa de Déu.
Si no podem creure el que Déu ha revelat a la seva Paraula, de principi a fi, no podem dir que creiem en Déu. Quan no podem confiar plenament en la paraula d'algú, no podem dipositar la nostra confiança en aquesta persona.
Abel, Enoc, Noè, Abraham, Sara, Isaac, Jacob, Josep, Moisès, Rahab, Gedeó, Barac, Samsó, Jefté, David, Samuel i els profetes, una llista extensa, però no exhaustiva, van actuar segons una convicció, i aquesta és que Déu és qui diu que és.
Quan van venir les situacions difícils, en moments d'incertesa, la veritat de Déu els va permetre continuar endavant, perseverant en allò que no podien veure, però que era segur.
Llegeix el capítol sencer per contemplar allò que aquests herois van patir, i així i tot, no van perdre la certesa i convicció en allò que Déu els havia promès. I és que com llegim al verset 6, “Ara bé, sense la fe és impossible d’agradar-li. El qui vulgui acostar-se a Déu cal que cregui que existeix i que recompensa aquells qui el busquen”.
Per tant, com ens anima el capítol 12, “també nosaltres, en-voltats com estem per un núvol tan gran de testimonis, desfem-nos de tota impedimenta i del pecat que se’ns arrapa, i correm amb constància la competició que se’ns proposa, amb la mirada fixa en l’autor i perfeccionador de la fe, Jesús, el qual, davant la joia que se li proposava, va acceptar la creu, menyspreant la ignomínia, i està assegut a la dreta del tron de Déu.” HEBREUS 12:1-2*.
Què t'està demanant Déu avui? Dubto que sigui comparable al que aquests herois i altres a la història han viscut i viuen avui dia.
Si la voluntat de Déu per a mi és la meva pròpia salvació i la meva santificació, què és el que em frena? Si l'únic que Déu vol de mi és que jo el conegui i que el segueixi amb convicció i confiança, què estic esperant? He de dir com profetitzava el salmista de Jesús el Messies (Salm 40:8; Heb. 10:7): “de fer la teva voluntat, Déu meu, em deleixo en la teva Llei, ben endins del cor la tinc guardada”.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana