A qui li agrada la disciplina? No ho sé, depèn, suposo. La disciplina en sentit positiu implica ensenyança, guia, direcció per ajudar-nos a arribar a un bon fi. Però cal admetre que la disciplina implica sovint correcció, i de vegades si el cas ho requereix, càstig. El propòsit de la disciplina, però, sempre ha de ser el bé del qui la rep. Un càstig sense ànim d'ajudar aquell que el rep no es pot considerar disciplinari, sinó dona possibilitat de restauració. Seria aquest merament punitiu i sense una finalitat educativa. Moltes vegades, aquest càstig serveix perquè altres vegin les conseqüències d'una acció i es mantinguin lluny d'aquest comportament. En aquest cas, té un sentit positiu per als altres, encara que no per al subjecte en si.
Voldria tractar aquí la disciplina en el sentit formatiu, és a dir, aquella que té com a finalitat millorar la persona, objecte de la disciplina.
La paraula disciplina està relacionada amb la paraula deixeble. Un deixeble és un alumne, algú que n'està aprenent. Així, el qui ensenya imparteix una disciplina. De fet, utilitzem la paraula disciplina per parlar d'una assignatura o àrea de coneixement.
Pensem en la disciplina com un aprenentatge, no només teòric, sinó més aviat pràctic. La disciplina de què parla Hebreus és aquesta correcció que ens convé quan ens desviem de l'ensenyament que volem aconseguir. Així, quan algú ens disciplina d'aquesta manera, ho hauríem de veure com una cosa bona, necessària i profitosa. Hebreus 12:11* diu: “Ben cert que de primer moment no hi ha cap correcció que sembli agradable, més aviat és desagradable, però, més endavant, recompensa els qui s’hi han entrenat, amb un fruit pacífic de justícia”.
La disciplina passa, en primer lloc, a l'àmbit de la llar. Quan un nadó neix, els primers responsables de la seva educació són els pares. No passa gaire temps fins que aquests comencen a guiar el nen en el camí on ha d'anar. És per això que no deixem que els nostres petits arribin a l'objecte punxant que vol, o que es fiqui a la boca qualsevol cosa que troba a terra. Encara que el petit plori perquè no pot sortir-se amb la seva, la disciplina és profitosa i el protegeix de perills i danys.
Hebreus compara la disciplina del Senyor amb la dels pares als versets 9 i 10*: “Endemés, hem tingut els nostres pares naturals que ens corregien i els hem respectat; no ens subjectarem amb més raó al Pare de la vida espiritual per a tenir vida? I aquells ens corregien per una curta durada i segons els semblava; ell, en canvi, ho fa mirant la nostra conveniència, perquè vol que siguem sants com ell”.
Està admetent que els nostres pares terrenals, encara que benintencionats, no encerten el 100% en les decisions i correccions, I a més, no ens disciplinen durant tota la nostra vida. La disciplina de la llar té el seu propòsit i el seu temps, i arriba el dia que aquesta ja no té efecte a les nostres vides. Tot i això, l'ensenyament i la correcció del Senyor és perfecte i duradora. Déu disciplina els qui són seus, i la seva disciplina demostra una relació amb ell.
De la mateixa manera que una mare disciplina els seus fills, però no es dedica a disciplinar els qui no són seus (a ningú no li agrada que li cridi l'atenció un estrany), Déu no sol disciplinar els qui no són seus. Si notes la disciplina del Senyor, dona gràcies. Si en algun moment tens la sensació que altres poden fer allò que volen i les coses els van bé i no se senten malament; però a tu et fa la impressió que quan tu fas el mateix tot es “torna en contra ten” i no tens pau interior, dona gràcies que Déu et guarda i et guia. No deixarà un dels seus fills desviar-se sense abans donar-li un toc d’atenció.
Diu a Hebreus 12:7-8* “Si sofriu és per a la vostra correcció: Déu us tracta com a fills; perquè, quin fill hi ha que el pare no corregeixi? Si vosaltres estiguéssiu eximits de la disciplina que tothom ha de passar, voldria dir que seríeu bastards, i no pas fills legítims”.
Volem ser comptats entre els fills de Déu, aquells que coneixen el seu nom i els que Déu coneix. Llegim al capítol 12 que quan ens apropem a Déu, no ens apropem a la muntanya del Sinaí, on la presència de Déu era foc consumidor. A tal muntanya era impossible acostar-se i sortir amb vida, però ens diu Hebreus que ens apropem a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, Jerusalem la celestial, a la companyia de molts milers d'àngels, a la congregació dels primogènits que estan inscrits al cel, a Déu el Jutge de tots, als esperits dels justos fets perfectes, a Jesús el Mediador del nou pacte, i a la sang ruixada que parla millor que la d'Abel.” Per Crist ens apropem al pacte que dona vida, i quan ens instrueix i ens corregeix, ho fa fermament, però amb amor. 
Com podria algú rebutjar aquesta disciplina? El text continua advertint quant al perill de rebutjar la correcció. Si ens resistim a l'amonestació i continuem en el nostre camí erroni, ens pot passar com a Esaú, el qual va canviar la benedicció permanent per un plaer momentani quan va vendre la seva primogenitura per un plat de llegums, i ens diu el text que no va tenir oportunitat de rectificar.
“Mireu de no refusar el qui ens parla, perquè si aquells qui van refusar el qui exhortava des de la terra no van poder escapar del càstig, molt menys ens n’escaparem nosaltres, si girem l’esquena al qui ens amonesta des del cel".
Aquell que va commoure la Terra, commourà també els cels. “Per això, ja que rebem un regne incommovible, tinguem agraïment, i per aquest regne donem culte a Déu d’una manera agradable, amb reverència i respecte, que el nostre Déu és un foc devorador.” HEBREUS 12:28-29*.
Déu el Totpoderós ens disciplina amb amor, com un pare al seu fill que estima, desitjant el millor per a nosaltres. Aleshores, aprofitem aquesta disciplina. Parem atenció a les seves instruccions i correccions perquè puguem gaudir pau i goig veritable.
* BEC: Bíblia Evangèlica Catalana